 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|||||||||||||
|
|
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
EL MUNICIPI DE CASTELLÓ D'EMPÚRIES
Geogràficament el municipi de Castelló d'Empúries està situat en la zona sud-est de la comarca de l'Alt Empordà, abraçant tot el seu litoral el golf de Roses, des de l'estany Sirvent a prop de la desembocadura del riu Fluvià per la part sud, fins el rec Madral per la part nord, ja a tocar amb la urbanització Santa Margarida, pertanyent a Roses. El municipi castellonenc no és un dels primers en extensió de l'Alt Empordà, però tampoc és dels més petits, ja que ocupa la posició novena dels seixanta vuit municipis existents i que totalitzen la comarca alt empordanesa i, per tant, donat el seu posicionament es pot considerar un dels de més superfície de la comarca. En canvi, per població sí és dels que estan més poblats de tot l'Alt Empordà, ja que ocupa la tercera posició, només superat per la capital, Figueres i per Roses.
La majoria de la seva població no viu a Castelló, sinó en un agregat poblacional, Empuriabrava, on es concentra el 66% de la seva població. El restant 34% es troba entre Castelló i els disseminats dins el municipi, que de fet són masos, ja que no hi ha cap veïnat ni petit vilatge d'importància. El perímetre municipal està envoltat per vuit municipis, que de sud a nord són: Sant Pere Pescador, Vilamacolum, Riumors, Fortià, Peralada, Pau, Palau-saverdera i, finalment Roses. Tot el límit est, està vorejat pel golf de Roses. Orogràficament es pot considerà Castelló com un territori pràcticament pla, ja que la cota d'altitud màxima està en el petit puig que és on es troba la població i no supera els 17 metres sobre el nivell del mar. Aquesta pobresa orogràfica contrasta enormement amb la seva riquesa hídrica que és extraordinària. Castelló d'Empúries té riu, recs, canals navegables i, una de les reserves naturals més importants de Catalunya i la resta de la península ibèrica, els Aiguamolls de l'Empordà, dividida en dues part, la part nord que toca amb Pau, Palau-saverdera i Roses, i la part sud amb Sant Pere Pescador.
Per la part nord, fent frontera amb el municipi de Roses i Palau-saverdera, hi ha el Rec Madral que conjuntament amb el rec d'en Bordes són els escorros naturals dels estanys de la part nord dels Aiguamolls de l'Empordà. El rec Madral entra de ple dins la Urbanització de Santa Margarida a Roses, i desemboca directament al mar, entre les platges i la Rovina i la de Roses. Un altre rec és el del Molí, aquest fou antigament molt important ja que passa part la part nord-est del casc urbà de Castelló on hi havia la important indústria farinera. El del Molí vessa les aigües al rec de la Mugueta, i aquest al Madral, tot i que una branca, que és el rec dels Salins que passa per la part nord d'Empuriabrava, vessa les aigües al mar, en la platja de la Rovina a prop de la sortida al mar dels canals de navegació d'Empuriabrava. Ja en la part sud, hi ha el rec del Molí d'en Dorra que vessa les aigües en els Aiguamolls de l'Empordà en la seva part sud. Ja pràcticament fent frontera amb Sant Pere Pescador, hi ha el rec del Mig i el Sirvent, que són afluent del riu Fluvià pocs metres abans que aquest desemboqui al mar entre les platges de Sant Pere i de Can Comes, que per pocs metres no toca el terme municipal de Castelló d'Empúries. El curs fluvial més important de Castelló i que divideix el terme municipal entre nord i sud, és La Muga. Aquest riu que neix a 1.214 metres d'altitud, en la part sud de les muntanyes del Montnegre, entre el Puig de la Llibertat i la Serra de Llobera, en el municipi de Sant Llorenç de Cerdans, en la comarca nord-catalana del Vallespir. Després de recórrer 58 quilòmetres, i havent estat el subministrador d'aigua més important del pantà de Boadella, desemboca directament al mar, després de passar a prop de Castelló, en la part sud i platja d'Empuriabrava i la platja de Can Comes. Els seus dos rius afluents més importants són el Llobregat d'Empordà i l'Orlina.
Castelló d'Empúries, es un municipi molt ben comunicat tant per mar, terra i aire. Per mar disposa dels canals d'Empuriabrava i del port de Roses a tant sols 10 Km. La principal carretera d'accés és la C-26 que és l'autovia que comunica Figueres amb Roses i, per totes part, és a dir 360º de la població té alguna altre carretera que hi arriba com la GIV-6216 procedent de Sant Pere Pescador, la GIV-6213 que ve de Fortià, la GIV-6043 procedent de Peralada i Vilanova de la Muga o la GIV-6101 procedent de Pau i Pedret. A Figueres a tan sols 10 quilòmetres s'hi pot agafar el tren de la línia Barcelona-Portbou o l'alta velocitat del TGV, com també, es pot agafar el mateix tren de la línia Barcelona-Portbou a Vilajuïga a només n9 quilòmetres, però en aquest cas només els trens de rodalies.
Les comarques gironines disposen d'un aeroport important, el situat a Vilobí d'Onyar a 63 quilòmetres de Castelló, però també compten amb dos aeròdroms, el que està situat a Das a la Cerdanya i el de l'Alt Empordà, que en aquest cas, emplaçat en el municipi de Castelló d'Empúries, a Empuriabrava. L'aeròdrom d'Empuriabrava es privat, i no hi ha vols regulars sinó que la seva activitat es centre en les pròpies d'esports de l'aire com el paracaigudisme, amb un ampli ventall de varietats. També és realitzen itineraris aeris, fotografia aèria, a més disposa d'escola i formació de pilots o paracaigudistes, entre moltes altres activitats i disponibilitat de serveis pels seus visitats i usuaris.
CASTELLÓ D'EMPÚRIES, CIUTAT COMTAL
A partir de l'any 812 quan l'emir Al-Hàkam I, reconeixia la victòria dels francs, els quals havien arribat fins el Llobregat, aquests per tal de crear una franja de seguretat en tota l'àrea dels Pirineus, van establir la Marca Hispànica. Una franja territorial de seguretat en els Pirineus que anava des del País Basc fins Catalunya, i suposava la frontera entre els territoris dels sud en mans els sarraïns i l'imperi de Carlemany al nord. Aquests territoris sota el regne del Francs eren denominats alguns com "comtats" i altres com "marques", restant els seus administradors sota la sobirania dels reis francs, els quals ja sigui per la confiança o el recolzament al regne en les diferents batalles, van anar dotant aquests territoris de més autonomia i creant una divisió administrativa concreta, d'aquesta manera naixien els comtats catalans.
Per tant, dins el territori pirenaic del nord de Catalunya d’oest a est es creen el Comtats de la Marca Hispànica de: Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Conflent i Rosselló, i cap a l’interior es crearien els de: Besalú, Vallespir, Peralada, Osona, Girona, Empúries i Barcelona; aquest territori durant anys configuraria la dita, Catalunya vella. En aquest context històric, neix el comtat d'Empúries. El Comtat d’Empúries es crea a l’any 812 i perdurarà fins l'any 1402, quan mort Pere III d'Empúries, extingint-se el llinatge directe i passant al casal de Barcelona que en aquell moment estava en mans de Marti I, l'Humà (Perpinyà,1356 - Barcelona,1410). Del casal de Barcelona passarà a la dinastia Trastàmara, a la dinastia Cerdà, a la dinastia Fernández de Córdoba i finalment, a l'any 1987 a la dinastia de Medina. Actualment i des del 2006 el títol nobiliari l'ostenta Sol María de La Blanca de Medina Orleans Bragança (Petrópolis,Brasil,1946). Quan Girona fou alliberada dels àrabs, va ésser lliurada als carolingis, fet que va suposar que Carlemany formés el Comtat de Girona a l'any 785. Aquest comtat era molt extens i entre altres territoris comptava amb dos pagus o demarcacions territorials que eren Besalú i Empúries, els qual posteriorment esdevindrien comtats independents. Quan mort Rostany, és substituït per Odiló, però al morir aquest, el pagus d'Empúries es independitzarà del comtat de Girona, o per raons d'un judici o per reordenació territorial, d'aquesta manera passar a ésser un comtat independent, on Ermenguer, fidel guerrer al costat de Carlemany durant les lluites contra el sarraïns per mar, en fou nomenat primer comte. Quan mort Ermenguer, tot i continuar en certa manera com a comtat independent, el títol passarà a mans del comte del Rosselló, Gaucelm. El comtat al llarg de 180 anys estarà sotmès a moltes guerres i canvis generacionals, a més de molta activitat marinera, donat que Empúries disposava d'una flota molt important. A l'any 991 després de catorze canvis pel que fa a comtes i havent passat per la dinastia dels comtes nomenats pels francs i pel casal Empúries-Roselló, mor el seu últim comte, Gausfred I, comte del Rosselló i Empúries. Aquest fet provoca el repartiment dels seus dominis en favor de dos dels quatre fills; a Guislabert, li deixa el comtat del Rosselló, mentre que a Hug li dóna el comtat d'Empúries conjuntament amb el vescomtat de Peralada, en aquell moment en mans de Dalmau II de Rocabertí.
D'aquesta manera, Hug es converteix en comte totalment independent i neix la dinastia privativa d'Empúries, essent per tant, Hug I el seu primer comte. Aquesta dinastia generacional estarà present fins l'any 1325, quan Hug VI d'Empúries, també comte de Cardona, fa una permuta amb el rei. Hug VI d'Empúries (comte entre 1322-1325) havia fet unes permutes amb el rei Jaume II, el Just (València,1267 - Barcelona,1327) entre terres valencianes i el comtat d'Empúries, d'aquesta manera, al deixa el comtat d'Empúries, el comtat passava a mans del Casal de Barcelona. Cal esmentar que els comtats d'Empúries i el de Barcelona havien estat molt bel·ligerants durant anys, fins el punt que les lluites entre el comte Ponç V d'Empúries (comte entre 1277 -1313) i el rei Jaume II (rei entre 1291 -1327), havia fet que aquest ordenés la construcció d'una fortalesa a l'any 1294 en els límits fronteres: el castell de Montgrí. Quan passa el comtat d'Empúries a mans dels comtes de Barcelona, Jaume II designa al seu fill Pere, com a comte d'Empúries i de Ribagorça, d'aquesta manera el comtat d'Empúries passarà a mans del setè fill de Jaume II i Blanca de Nàpols, amb el títol de Pere I d'Empúries. La seva vinculació devia ésser ferma, donat que el 12 de maig de 1331 és casaria amb Joana de Foix a Castelló d 'Empúries, tot i que a l'any 1341 faria una permuta amb el seu germà Ramon Berenguer. Ramon Berenguer que era comte de Prades i Pere d'Empúries es canviarien els comtats. D'aquesta manera el primer passaria a ésser comte d'Empúries i el segon de Prades.
Pere III, Martí I, Ferran I i Alfons IV, foren comtes d'Empúries que a més eren reis de la corona catalano-aragonesa. A l'any 1436 el rei Alfons IV, el Magnànim (Medina del Campo,1396 - Nàpols,1458) va fer donació del títol Senyor de Sogorb i de comte d'Empúries entre d'altres, al seu germà petit Enric. A partir d'aquest, Enric I d'Empúries, cap altre rei ostentaria també el títol de comte d'Empúries. El títol nobiliari aniria passant per diferents dinasties fins arribar a l'actualitat que, a partir de l'any 2006 està a mans de, Sol María de La Blanca de Medina Orleáns Bragança (Nova York, 1986), que en aquest cas seria l'actual comtessa d'Empúries, filla de Ignacio de Medina y Fernández de Córdoba, Duc de Sogorb (Sevilla,1947) i Maria da Gloria de Orleáns y Bragança, Princesa Imperial de Brasil (Petrópolis, Brasil), 1946). El patrimoni documental que fou ordenada inicialment la seva conservació i protecció per part del comte Ponç I d'Empúries (comte entre 1040 - 1078) es troba actualment en els arxius de la Fundació Casa Ducal de Medinaceli a Sevilla, on s'hi conserven altres documents a partir de l'agregació de diferents cases i estats al llarg de segles dels seus avantpassats. A l'any 1987 la Generalitat de Catalunya i la Fundació de la Casa Ducal de Medinaceli van signar un conveni que va permetre la microfilmació de la documentació vinculada a Catalunya. Entre aquests document hi havia la referent al comtat d'Empúries, la qual una còpia fou dipositada en l'Arxiu Municipal de Castelló d'Empúries, amb un rang històric-documental entre l'any 949 fins el 1760.
LA BASÍLICA DE SANTA MARIA
El dimarts dia 4 d'abril del 2006, el Sant Pare Benet XVI concedeix el títol de basílica, a la que havia estat fins a les hores, església parroquial de Santa Maria de Castelló d'Empúries. Un magnífic i sumptuós edifici religiós, que pels castellonins i castellonines durant segles se'l ha denominat com a "catedral", tot i que al llarg de la seva historia mai va aconseguir oficialment aquesta distinció, per la forta oposició dels prelats i bisbat de Girona. Per tant, Empúries mai va disposar de bisbat, tot i que hi ha indicis que sí disposava d'una certa organització eclesiàstica entre els segles VI i VII. Aquesta organització d'arrels visigodes i primers temps del cristianisme, va desaparèixer al néixer el comtat d'Empúries que en els primers anys de la reconquesta del territori per parts dels reis francs, va quedar sota el domini del comtat de Girona, el qual es va reforçar més a partir de les pròpies donacions fetes per comtes i comtesses d'Empúries. A partir de l'any 812 quan es crea el comtat d'Empúries, feia uns trenta anys que part de les terres gironines havien estat reconquerides pels francs, expulsant als sarraïns. D'aquesta manera s'anava configuren la Marca Hispànica i la creació del comtats catalans, en un principi depenent dels reis francs, però a mesura que passava el temps aquests van anar adquirint més autonomia. El document més antic és de 1007 quan es parla d'una església dedicada a Santa Maria, tot i no tenir la certesa de si era la mateixa i emplaçada en el mateix lloc que es troba avui. Durant el període del comte Ponç I d'Empúries, amb data 9 de setembre de 1064 es consagrava una segona església romànica.
Al morir Ponç I, el comtat d'Empúries va passar al seu fill Hug, mentre que un altre fill en Berenguer disposar de la vila de Peralada i del vescomtat de Rocabertí, al no ésser respectat el testament del pare Ponç que havia establert el condomini del comtat entre els dos germans. D'aquesta manera, al passar la pròspera vila de Peralada fora del comtat i, essent Sant Martí d'Empúries capital del comtat, un blanc continu pels atacs dels sarraïns, la posició de Castelló d'Empúries pren força i esdevé finalment capital del comtat d'Empúries. Ponç Hug III (1205-1269) va heretar el comtat a l'any 1230 de la mà del seu pare Hug IV d'Empúries, en una situació de crisi econòmica molt important que el comtat arrastrava des de feia anys. Cal suposar que va saber esmenar la situació a partir de certes permutes i vendes que va realitzar, ja que durant el seu comtat, a l'any 1261, es van iniciar les obres de la nova església de Santa Maria, tot i que aquestes obres solien gaudir de generoses donacions, no deixa, que el comtat devia començar a remuntar la situació econòmica que havia patit durant anys. Les obres del temple van anar continuant al llarg dels anys, afegint-s'hi diferents parts de l'edifici com l'altar major (1315-1316) o l'absis, i possiblement les dues primeres tramades de les naus. Quan va morir l'últim comte autòcton, Ponç Hug V, "Malgaulí" (1290-1322) el comtat va passar a mans del Casal de Barcelona. Al morir Ponç Hug V, fou nomenada hereva la seva filla que era un infant, però fou apartada i ostentà el títol Hug VI d'Empúries i vescomte de Cardona, però per poc temps, ja que va bescanviar el comtat amb Pere I d'Aragó i d'Empúries (Barcelona,1305 - Pisa,1381), comte d'Empúries entre 1325 i 1341. Pere, tot i pertànyer a la casa d'Aragó i Barcelona, no fou rei. El rei era el seu pare Jaume II, el Just (1267-1327) i a la seva mort ho fou el seu germà Alfons, dit Alfons III, el Benigne (1299-1336) i quan aquest va morir el seu nebot Pere, dit Pere III, el Cerimoniós o del Punyalet (1319-1387). A partir de 1325 fins 1402, el comtat d'Empúries va comptar amb set comtes i una comtessa, i cap fou alhora rei. Però a partir de 1402 el títol de comte va recauré amb Martí I, l'Humà, que a més, era rei d'Aragó, el comtat d'Empúries entrava en una nova dimensió. Durant el comtat dels diferents comtes del Casal de Barcelona, sembla que una de les reivindicacions fou la de dotar Castelló d'Empúries, com a capital de bisbat i per tant, seu episcopal, donat que disposava d'un monumental temple digne d'ésser catedral i La ciutat s'havia convertit en un referent a la part nord-est de Catalunya.
Les peticions comtals mai foren acceptades ni per part de les jerarquies eclesiàstiques ni per part reial. La pèrdua del territori episcopal de Girona existent des del segle VII/VIII i dels conseqüents perjudicis que podia comportar la segregació, eren els factors esgrimits d'oposició, a més, el nou establiment episcopal mai va comptar amb el suport dels reis en les diferents èpoques. Malgrat les oposicions eclesiàstiques i reials a la creació de la seu episcopal d'Empúries, les obres del temple anaven continuant. A principis del segle XV es van anar acabant diferents parts del temple, com altars, capelles laterals, el cor, l'orgue i diferents retaules i pintures. Durant els segles XVII i XVIII va continuar altres ampliacions com l'ampliació de l'estructura arquitectònica de l'església, la sagristia i altres capelles laterals. El seus extraordinari i magnífic campanar romànic, és una part del temple que procedeix en gran part de l'antiga església romànica dels segles XI-XII. És de planta quadrada, disposant de cinc plantes i d'una alçada de 36 metres. Arquitectònicament està dividida en dues parts: la planta baixa i primera, de característiques totalment romàniques amb murs compactes i volta de canó en l'interior; les tres restants són pisos amb obertura als quatre vents amb la presència de finestrals trilobulats amb dues columnes amb capitells cúbics, excepte en una on hi ha les campanes amb obertura única. L'estil d'aquesta part obeeix a una corrent dita de transició, del romànic al gòtic. La façana principal està dividida en varies parts: a l'esquerra la torre campanar frontal on hi ha un rellotge i una campana en la terrassa superior, a la dreta l'altra torre campanar frontal que ha quedat inacabada i en la part central la testera, on hi ha una rosassa de grans dimensions i finalment al peu de la testera, hi ha la majestuosa portalada del segle XV, entre dos afilats pinacles. En la portalada de pedra, s'hi poden diferenciar varies parts com: les sis arquivoltes en degradació i que van a parar al timpà on hi ha un grup escultòric, les fornícules on s'hi situen les estàtues dels apòstols i la part dels brancals que s'assenten sobre unes reduïdes bancades. L'accés a la porta principal disposa d'una àmplia entrada amb quatre esgraons entre el pis del carrer i la porta d'accés.
L'interior del temple respon a una carcassa arquitectònica d'un clar exemple de gòtic català, funcional i decoratiu simple, on l'arc i la volta d'ogiva, també coneguda com apuntada, que és suportada per uns grans pilars, dóna una singularitat i una visió magna de l'interior del edifici religiós, pel seva verticalitat, grandiositat d'espais i amb gran finestrals que permeten l'entrada de la llum en el seu interior. La seva planta no respon al tipus de planta en creu, sinó de l'estil introduït pels monjos cistercencs, denominada planta de saló. Les ales que actualment configuren una espècie de creu, no són ni uniformes ni rectilínies respecte la nau central, sinó que foren afegides posteriorment. Aquests dues ales o gran capelles són la capella de la Puríssima sang al nord i la capella de la Mare de Déu dels Dolors en la part sud, construïdes durant els segles XVII-XVIII. Adossada a l'absis hi ha una edificació que és la sagristia nova, però actualment també allotja el museu parroquial, que guarda bàsicament diferents pintures, vestimenta i objectes sagrats. A l'entorn interior de la nau hi ha vint-i-dos capelles laterals dedicades a diferents sants i verges com, la Verge de Fàtima o la del Carme, i sant com Sant Llorenç, Sant Pere, Sant Antoni o Sant Josep entre d'altres, també hi ha d'altres dedicades al Sagrat Cor o a la Sagrada Família. En l'antiga sagristia, s'hi exposen diferents objectes sagrat de culte. Castelló d'Empúries passà a ser la capital del comtat en front de Sant Martí d'Empúries, essent una de les raons, incrementar la seguretat davant els atac provinents del mar. Tanmateix, la nova capital, Castelló d'Empúries no ha estat exempta al llarg dels segles a ferotges setges, atacs i destruccions. La Guerra Civil Catalana (1462-1472), la guerra de la Successió (1701-1715), les múltiples invasions i atacs francesos, com la guerra de la Independència (1808-1814), les tres guerres Carlines (1833/1839-1846/1849-1872/1876) o la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) va suposar amb més o menys intensitat, un impacte sobre l'edifici religió.
I a vegades no tant sols l'espoli o la destrucció venien de la mà de l'acció bèl·lica. Les desamortitzacions no van suposar únicament un cop fort per l'estament eclesiàstic, sinó que va comportar la pèrdua i la destrucció d'edificis, obres d'art i fons documentals. A Castelló d'Empúries com altres municipis catalans, l'Ajuntament mostrà una forta oposició i negació a la venda de bens immobles i objectes d'art religiós, a l'entendre que formaven part del patrimoni nacional i que complien certes funcions religioses i socials dignes de conservar. Les accions violentes a l'interior de la basílica van comportar al llarg dels anys la desaparició de moltes obres d'art i arquitectura funerària pel que fa sobre tot a escultures, individuals o esculpides en sarcòfags, com el cas del sarcòfag de l'últim comte autòcton Ponç Hug V "Magaulí". Malgrat tot, encara conserva multituds d'obres i escultures dignes d'admirar. L'obra emblemàtica de la basílica és el retaule d'alabatre de l'altar major. Aquesta meravella escultòrica constitueix una de les millors obres de l'escultura gòtica catalana de la segona meitat del segle XV. La seva estructura està formada per un sòcol i un bancal, en el qual s'hi troben nombroses peces d'alabastre en l'interior de les fornícules, que es van enlairant fins arribar a la sanefa, on s'hi assenten vuit pinacles acabat cadascun amb un floró. En la part central hi ha una colossal fornícula decorada amb un gran nombre d'escultures d'angles en els seus brancals i on s'hi assenta la figura de Santa Maria que porta en braços el seu fill, estan les dues imatges coronades, acabant la fornícula amb un gran floró.
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010© | Última actualització: agost 2022 |
 |
|
| Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Avís legal | |